UN LLOC ENTRE ELS ARTISTES

    L'art se'ns presenta entre molts aspectes i en cada una d'aquestes manifestacions existeix la destresa de la persona que dóna forma, color, posa música, poesia... i el resultat són  unes obres d'art. A partir d'aquí entrem en la vesant dels interessos, perquè una cosa és crear , i mai millor dit, per a l'amor a l'art i l'altre, segons la signatura de l'autor, així es certificarà el seu valor. D’això se’n pot dir viure de l’art.   

   ¿ I quan s'ultrapassa el límit de l'afició a  la professionalitat? Dependrà de molts factors, existeixen artistes que desenvolupen molt bé la seva faceta creativa, si més no mai arribaran a un nivell que els permeti viure exclusivament del seu art, són els artistes aficionats. Però aquest tema és molt complex, perquè ens  trobem amb exemples curiosos,  com és el cas dels pintors impressionistes. De tots ells  més d'un, en el transcurs de la seva vida, només van poder vendre uns pocs quadres, passant peripècies fins que van morir. I una vegada traspassats la seva obra ha arribat a unes xifres de cotització astronòmiques. Són fenòmens que no s'acaben d'entendre. Altres que amb quatre ratlles mal fetes, la seva signatura els ha elevat a la categoria de privilegiats, és allò  de agafa fama i ficat a jeure. Que no vol dir que no s’hagi de tenir un fonament fins a realitzar aquestes quatre ratlles, o uns mal engiponats guixots. I davant d’això, els profans ens atrevim a opinar: “això també ho sé fer jo...”. A més de la sort que ha d’acompanyar a l’artista, cal que trobi a la persona o persones que, amb una certa visió de futur, aconsegueixen posar-lo en el camí que el portarà a l’èxit. 

   En el cas de la música la cosa és diferent, hi ha que demostrar la vàlua amb el domini de la interpretació, i això representa, a més de les aptituds necessàries, moltes hores d'estudi, no abaixar mai la guàrdia, per tal de no perdre agilitat en els dits i embocadura, en el cas dels instruments de vent. Aquí les categories es fan evidents i quan les aptituds són les que són, o la música es té com una activitat de lleure, els músics que la interpreten són considerats aficionats.

    Al nostre poble existeixen músics professionals, amb dedicació exclusiva i els anomenats músics aficionats que es dediquen a altres activitats professionals i la música és una afició que desenvolupen quan l'ofici els hi permet.

    Hi ha els qui segueixen una tradició familiar o simplement aquells que s'han sentit atrets per aquest art i sense haver cap músic a la família han estudiat i han posat en pràctica la seva formació en les diferents formacions musicals d'aquí i altres llocs.

     M’he referit molt sovint als músics locals, sobretot als de la generació que han format part de les dues formacions orquestrals que més rellevància han tingut en el poble i a les Societats on han desenvolupat bona part de la seva trajectòria. Sense deixar passar per alt les excentricitats que han acompanyat a molts d’ells. Fins el punt que això últim també es pot considerar un altre art. O al menys ha estat la vesant més distesa i divertida que ha acompanyat la seva activitat musical. Artistes de la música i artistes de la vida en concret. I un art s’ha complementat amb l’altre, fins el punt  que la balança queda equilibrada. Faria falta saber com gaudien més, interpretant o vivint amb intensitat cada instant d’aquesta relació d’amical convivència?  Apunto  uns quants exemples.

   En Jaume Vidilla, popularment conegut per en Jaumet de la llet, era el de més edat entre aquells joves que assajaven sota les ordres d’en Magí Almiñana, i davant d’un passatge que no sortia prou bé, en Jaumet era pragmàtic: “això s’ha d’assajar més...”. La seva opinió era compartida pels altres companys  que  quedaven per a l’endemà per tornar-hi a insistir. Però vet aquí que en Jaumet no hi compareixia, ell que havia estat  qui ho havia proposat. Quan es tornaven a reunir, ja en la seva presència, li recriminaven la seva absència, a la qual cosa els hi responia: “a mi ja em sortia bé”.

    En Manel Urgellès, que treia del saxo tenor una sonoritat exquisida  que es feia escoltar amb admiració, quan en un assaig se li creuava un passatge que considerava que no li sortia amb la qualitat que ell s’exigia, agafava  el paper i el fragmentava a trossets. Davant aquesta excentricitat raonava: “aquest ja no el tocarem més “ . 

   També en Manel Vendrell, de tant en tant, quan solejava amb el saxo, premeditadament, feia xisclar la canya, per a desesperació del mestre i dels seus companys. Excentricitats que assoleixen la categoria d’art, perquè no tothom és capaç de tenir la predisposició de convertir les simplicitats d’un instant en una sublimitat.

     Un bon nombre d’aquells músics, només estrenada  la dècada dels seixanta, es van agrupar en formació de Cobla, eren els començaments de la Sitgetana. D’això han passat 50 anys i el seu record continua present entre els actuals components. I per a deixar-ne encara més constància, després de les corresponents celebracions i distincions, el proper diumenge a la Cobla Sitgetana se li farà un lloc entre els artistes locals i altres de renom internacional. Serà a les 12 del migdia a l’anomenada plaça dels Artistes, si és que aquesta llenca al costat de l’antic escorxador es pot considerar plaça o millor racó. Que són uns artistes ho han demostrat, només pel mèrit d’haver aconseguit aquesta continuïtat. Per tant, hi haurà descobriment de la placa,  l’honrosa companyia de la gent del poble i un tastet de sardanes.

       Ve a ser el reconeixement a l’art i a les singularitats d’aquests  artistes, els quals s’identifiquen amb el nom del poble.

                                                                                                              J. Y. M.