Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de març 2012

A PEU PLA


Un dels anhels o el costum més generalitzat ha estat, fins fa relativament poc, anar a viure en els nuclis urbans, siguin de poble o de ciutat. Fins el punt de convertir-se en el desig més preuat de la gent que vivien al camp, perquè la soledat, les incomoditats que comporta viure aïllat, es converteix en un impediment per moltes de les raons esmentades i altres relacionades amb la convivència. Amb tot, els masovers que tenien cura de les masies del nostre terme acostumaven a ser gent resignada, molts d’ells naixien en aquests indrets i aquella vida, el silenci de la nit, no ho haguessin canviat per res. Una vida allunyada de les comoditats, tanmateix viscuda entre la més absoluta tranquil•litat. Si més no l’ésser humà necessita bellugar-se envoltat d’altra gent i a la vegada beneficiar-se dels avantatges que ofereix aquesta convivència . De no ser així no s’hagués arribat a l’abandonament d’aquests masos.
Vet aquí, però, que quan les persones hem experimentat aquest conviure entre una certa massificació, han tornat les ganes de fixar la residència en llocs més apartats que, sense estar-ho gaire, permet gaudir d’una mica més d’independència. Amb aquesta finalitat es van urbanitzar indrets muntanyosos i els carrers acabats de traçar van limitar parcel•les on es podia construir una casa d’unes certes dimensions. Es va anomenar urbanització. Moltes van assolir bon impacte, altres els promotors van fracassar en el intent i la feina i els maldecaps van passar a tots aquells que havien comprat amb il•lusió i amb la promesa de que podrien disposar de tots els serveis bàsics. Encara n’hi ha que hi batallen. I també ara ens adonem que moltes parelles decideixen anar a viure a poblets, abans en deien: “pobles de mal humor”. A vegades atrets per les avantatges que ofereixen per tal de que no es quedin sense habitants. I altres cansats de viure tan atapeïts i delerosos de respirar aires sans.
La primera urbanització que es va emprendre a Sitges, va ésser la de Terramar, malgrat que l’adquisició d’un terreny i la posterior construcció de la torre sols estava a l’abast d’unes economies privilegiades. Moltes d’aquelles construccions es van convertir en una icona de l’arquitectura i en un referent del senyoriu que ha contribuït a donar prestigi a la nostra façana marítima i que tant hi contribueix, també, aquest esplèndid passeig.
En aquesta expansió urbanística i de caire senyorial, hi van quedar integrades un seguit de sínies i casones de gent treballadora, a frec de l’anomenat camí fondo. Al final aquells horts i sínies han acabat sucumbint a les pretensions de promotors i visionaris. De les poques que queden d’aquell Sitges camperol i ancestral, són les cases d’en Jaumet de la llet, les quals comparteixen veïnatge amb la casa de la Magina i d’altres construccions senyorials. El pare d'en Jaume Vidilla en aquest indret hi tancava les cabres i ell a hores lliures feia de músic. Que segons diuen, si s’hi hagués dedicat, tenia ofici i bones arts per haver anat amb les millors orquestres. La sonoritat que treia del saxo i del clarinet, encara és recordada pels qui van ballar al compàs de l’orquestra dels Iberos del Jazz que va formar i dirigir aquell gran músic del trombó que era en Magí Almiñana. Però totes les facultats que tenia per llegir i interpretar en Jaumet, també les combinava amb unes eloqüents excentricitats, potser les típiques d’artista. Així si els components de la formació acordaven anar tots vestits de negre per a una actuació, ell hi compareixia vestit de blanc de cap a peus i a l’inrevés si calia anar de blanc, ell de negre. Però, és el que dèiem, aquests rampells es veien compensats a l’hora de la veritat, quan la veterania d’en Jaumet suplia les deficiències d’uns músics joves que tot just començaven el seus periples musicals i que gràcies a l’empeny d’en Magí i als continuats assajos va aconseguir que l’orquestra quasi bé sones com una formada per músics professionals. En quant a la perfecció en Vidilla també hi ficava cullerada , de tal manera que quan un ballable no sortia prou bé, l’home opinava amb recomanable serietat :”nois, això s’ha d’assajar més”. Per això que no quedés, el director manava més temps d’assaig, però el saxofonista no hi acudia per emprenyamenta del mestre i de la resta de companys. I, per consegüent, reprimenda, d’aquest, al músic: “home,no vareu venir.... Resposta del recriminat: “Per què ?, si a mi ja em surt bé”. El cas és que les cases d’en Jaumet han prevalgut a qualsevol neguit de transformació, en mig d’un sector residencial.
Després d’un temps en què Terramar va ésser la pionera, el poble creixia cap a la muntanya. Vallpineda n’era un altre referent, també Aiguadolç, la Llevantina... Poc a poc el paisatge es transformava i la verdor de la serralada es tacava amb l’opacitat del ciment. Una altra moda va incidir en els costums, es preferia anar a viure a llocs més allunyats del nucli central del poble. Aquesta predilecció ha ofert, també, l’oportunitat de gaudir de bones vistes, però passa com tot, arriba un punt que no se’n fa cas i a partir d’aquí prima els inconvenients: l’haver de necessitar d’un mitjà de locomoció, l’inconvenient d’endreçar la mica de jardí que es pugui tenir. L’haver d’anar a munt i avall, sobretot quan els oblits fan imprescindible tenir de tornar al poble. Fins que aquesta vivència es fa feixuga i costeruda, arriba el moment de tornar anar a viure a peu pla.
Que tampoc aquesta planúria que descric és ben bé una realitat. Tenim un quants carrers que són costeruts, són els que pugen de mar. No obstant els que semblen planers no ho són del tot i aquest detall, curiosament, el notem quan els anys ens fan adonar-nos d’aquesta realitat . Quan les cames comencen a notar aquests desnivell, tenint en compte que no ho havíem apercebut en els anys de joventut, això significa que quelcom ha canviat, perquè la situació dels carrers és la mateixa, són les cames que no van tan lleugeres. És un dels primers senyals, el notar pujada allà on semblava que no n’hi havia. Ho escoltem als més grans: “anar fins allà se’m fa una muntanya...
Dels carrers costeruts el carrer Nou sembla el més planer. Just al tombar cap a la pujada de l’Ajuntament, hi havia l’obrador d’en Marià Camps, a l’entorn del forn si van entaular interessants tertúlies, mentre la seva muller, la Pepita, despatxava darrere el taulell i el recordat Carles, el fill del matrimoni, tenia cura que les mones no es cremessin, mentre el seu pare atenia a un selecte grup de cantaires de les Caramelles del Patronat que, després del ressopó, hi acudien a obsequiar-los amb una peculiar cantada.
En Marianu , entre fornada i fornada encara li quedava temps per escriure una entranyable columna que anava a lliurar a la redacció d’aquest setmanari la qual, curiosament, també es troba al començament d’una baixada i al capdamunt d’una pujada.
Han estat gent de Sitges, de tarannà planer, tot i viure en carrers costeruts. En zones residencials i allà on ens feia l’afecte que tot era a peu pla, fins que les cames ens han fet adonar-nos que existeixen uns desnivells. I és que amb el pas del temps el nivell es descompensa.
J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de març del 2012 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez